EL PETIT ÉSSER HUMÀ

Nosaltres hem decidit fer el vídeo de l’ésser humà amb “stop motion” perquè creiem que és tant difícil poder expressar què som, com som i com actuem que hem intentat representar-ho d’una manera més caricaturesca.

Hem volgut utilitzar playmobils per representar-nos i imitar-nos ja que són molt petits en relació a nosaltres igual que nosaltres ho som en relació al món que ens envolta i totes les coses que desconeixem i que ens queden per conèixer.

No hem volgut fer una definició exacte d’ésser humà sinó que mitjançant escenes i situacions que ens podem trobar al dia de cada dia i posant-hi adjectius volíem trobar una bona manera d’acostar-nos a la representació del que som.

Cada cosa que fem és el que ens identifica i hem volgut presentar alguns dels trets més significatius de les persones que mica en mica, formen el que seriem, tan amb les coses bones com amb les dolentes.

Un filòsof actual

Per reflexionar...

 

EL ELEFANTE ENCADENADO

Cuando yo era chico me encantaban los circos, y lo que más me gustaba de los circos eran los animales. También a mí como a otros, después me enteré, me llamaba la atención el elefante. Durante la función, la enrome bestia hacia despliegue de su tamaño, peso y fuerza descomunal... pero después de su actuación y hasta un rato antes de volver al escenario, el elefante quedaba sujeto solamente por una cadena que aprisionaba una de sus patas clavada a una pequeña estaca clavada en el suelo. Sin embargo, la estaca era solo un minúsculo pedazo de madera apenas enterrado unos centímetros en la tierra. Y aunque la cadena era gruesa y poderosa me parecía obvio que ese animal capaz de arrancar un árbol de cuajo con su propia fuerza, podría, con facilidad, arrancar la estaca y huir. El misterio es evidente: ¿Qué lo mantiene entonces? ¿Por qué no huye? Cuando tenía 5 o 6 años yo todavía en la sabiduría de los grandes. Pregunté entonces a algún maestro, a algún padre, o a algún tío por el misterio del elefante. Alguno de ellos me explicó que el elefante no se escapaba porque estaba amaestrado. Hice entonces la pregunta obvia: -Si está amaestrado, ¿por qué lo encadenan? No recuerdo haber recibido ninguna respuesta coherente. Con el tiempo me olvide del misterio del elefante y la estaca... y sólo lo recordaba cuando me encontraba con otros que también se habían hecho la misma pregunta. Hace algunos años descubrí que por suerte para mí alguien había sido lo bastante sabio como para encontrar la respuesta: El elefante del circo no se escapa porque ha estado atado a una estaca parecida desde muy, muy pequeño. Cerré los ojos y me imaginé al pequeño recién nacido sujeto a la estaca. Estoy seguro de que en aquel momento el elefantito empujó, tiró, sudó, tratando de soltarse. Y a pesar de todo su esfuerzo, no pudo. La estaca era ciertamente muy fuerte para él. Juraría que se durmió agotado, y que al día siguiente volvió a probar, y también al otro y al que le seguía... Hasta que un día, un terrible día para su historia, el animal aceptó su impotencia y se resignó a su destino. Este elefante enorme y poderoso, que vemos en el circo, no se escapa porque cree -pobre- que NO PUEDE. Él tiene registro y recuerdo de su impotencia, de aquella impotencia que sintió poco después de nacer. Y lo peor es que jamás se ha vuelto a cuestionar seriamente ese registro. Jamás... jamás... intentó poner a prueba su fuerza otra vez...

                                                                                                            Jorge Bucay

Segurament haureu sentit a parlar d'aquest escriptor argentí, a mi em va cridar l'atenció el seu llibre "Cuentos para pensar" quan van llegir aquest conte i algun d'altre. Suposo que ha tingut tant d'èxit perquè amb poques línies és capaç de fer-nos veure errors nostres, o de fer-nos identificar amb l'elefant que ha donat per perduda alguna cosa, sense pensar que ha passat temps i potser ja és capaç de vèncer-la. Moltes vegades en la nostra vida som com aquest personatje, els demés poden veure les nostres capacitats i nosaltres no creiem en el que sí podem fer. A mi almenys aquest conte em va fer pensar i recordar momtents de la meva vida en que hauria d'haver intentat un cop més allò que volia, i encara que el pobre animal no fos conscient d'això, nosaltres sí que sabem que sempre hi ha temps per superar-se a sí mateix.

Aitana Ayet

CAMÍ, ESFORÇ... filofoto

Cada vegada som més grans i se suposa que per això som més madurs, anem creixent i com a conseqüència hem de prendre consciència dels nostres actes, hem de fer-nos càrreg de les nostres accions.

Sembla que ser grans sigui la nostra meta, i que l'edat en la que vivim mai sigui l'adequada ni la que desitgem, sempre volem més i més, esperem rebre sense donar res, però què ens pensem? Sabem què és créixer, tot el que comporta, tot el que vol dir?

Potser mai ens hem parat a pensar que la vida no és tan llarga i que el temps no és etern, que la maduresa se'ns atansa i hem de créixer, creixerem i llavors? Llavors mirarem enrere i voldrem tornar, però serà massa tard, ens mirarem i veurem el que sempre haviem pensat i imaginat, ho veurem, realment és això?

Ni tan sols hem arribat a prendre decisions que dirigeixin la nostra vida, encara no hem trobat el camí, simplement som observadors que comencen a prendre part de la història, i per ser com volem ser, per ser nosaltres i no una sombra del que hauriem pogut ser, hem d'aprendre que el que fem dependrà de nosaltres, les coses, fins ara, han sigut fàcils, però ara ens ho hem de guanyar, hem de conèixer l'esforç, hem de saber que no estem sols i que de vegades, necessitarem ajuda, l'hem de demanar. Serà llavors, quan tinguem aquella sensació, aquell sentiment, de que no som nosaltres els més importants, quan els nostres pensaments no pensin només en nosaltres, aleshores, madurarem.   

Fins que no entenguem la paraula esforç, fins que no sapiguem el que és lluitar per una cosa que tothom considera tonteria i sense valor i malgrat tot lluitem i caiguem i en aixequem per tornar a caure i no perdem la fe en el nostre objectiu i després d'haver rigut, plorat, patit, il·lusionat, després de tot aconseguim una petita part del que haviem somiat i siguem feliços pel camí recorregut, i veiem realment els que han estat al nostre costat, i apreciem les petites coses i el dia a dia com el més preuat dels nostres tresors, fins que no ens comformem i fins que no reivindiquem quan cal, fins aquell moment, no sabrem el que és la vida, i no haurem descobert que els que tenim al costat, els que fins ara hi han estat, i els que no t'han fallat, aquests i els que estan per venir, són la clau de la nostra vida. 

Carla Mössinger.

  

Filofoto

Tot i ser grans, aquests senyors, aprofiten qualsevol moment per fer música, amb quatre instruments i cuatre cadires de casa. A Cuba, a moltes cantonades et trobes gent tocant i cantant, perquè en part necessiten els diners ja que viuen en una societat on les possibilitats de viure bé són molt baixes perquè els salaris no dónen per tot el que es necessita, però aquesta gent és feliç així. En comptes de passar-se el dia queixant-se com segurament fariem nosaltres si ens faltés el mòbil o no tinguessim prous diners per la gasolina del cotxe, ells aprofiten i disfruten del que tenen fàcilment, la companyia d'uns i altres i la música, que alegra en el moments difícils i fa treure l'energia a qualsevol. M'agradaria que en la nostra societat la gent pogués disfrutar dels petits detalls tal i com fan ells, sense donar tanta importància a les coses materials i així sent més feliços amb menys coses.

Aitana Ayet

Gràcies a nosaltres (Filofoto)

És prou poderosa una foto com per fer-nos pensar? La resposta és que sí, una foto ens pot canviar la manera de percebre i entendre les coses del nostre entorn. He escollit aquesta foto perquè penso que dóna molt de joc, és la cara oposada, la cara que ningú es mira d'una realitat que és la nostra. D'una realitat que comprèn els concursos de fotografia, o la fotografia en si. Reconec que m'agrada moltíssim aquest art, i que a tots ens agrada veure una fotografia bona, per això existeixen els premis pulitzer (entre altres) que dónen una quantitat considerable de diners al guanyador i al mateix temps contribueixen a la difusió de la fotografia. La pregunta és...què passa amb la gent que és fotografiada? Aquella gent la vida dels quals, normalment, és un malson. La moda de fer fotos a gent desgraciada, a guerres, a moments esgarrifosos ha provocat una invasió a tots els concursos de fotografia i a la estètica de la bona fotografia. Davant d'això hi ha un conflicte moral brutal: fem fotos a gent desgraciada, que probablement mai podrà ser com som nosaltres i al mateix temps ens enriquim i ens fem famosos gràcies a ells. Davant d'això, un parell d'indigents d'una ciutat van decidir revolucionar aquest àmbit, difonent la pregunta a través del medi que ells mateixos denunciaven. "Gràcies a nosaltres, un director artístic ha doblat el seu sou"

Què en pensem? Quina és la nostra filosofia davant d'això? 

Per tots aquests motius, aquesta és la meva filofoto.

Clàudia Codina

FILOFOTO

PROBLEMES?

Aquesta imatge és una fotografia del barri més pobre, “Las Cañitas”, de Santo Domingo, República Dominicana.

La única preocupació de tota la gent que viu aquí és poder sobreviure al dia a dia, que quan puja el riu l’aigua no se’ls hi endugui la casa i hagin de tornar a buscar material per construir-ne una de nova, o poder aconseguir alguna cosa de menjar i compartir-ho amb tothom qui ho necessiti.
Però perquè sembla que nosaltres tenim els mateixos o més problemes que tota aquesta gent?

Si que és veritat que aquí també hi ha problemes, un d’ells la famosa crisi, i si que es veritat que problema important, però també hi ha moltes vegades que sembla que siguem nosaltres mateixos que ens els busquem.

Perquè no podem estar mai contents amb el que tenim i ser feliços tal i com estem i sempre hem de buscar una cosa o altra?


Cristina Grané

FARANÀ, EL NOSTRE PAÍS

Aquí hi ha l'enllaç del nostre powerpoint a l'slideshare.

País de Faranà (Treball Filosofia)

View more presentations from carla2crisclau