CAMÍ, ESFORÇ... filofoto

Cada vegada som més grans i se suposa que per això som més madurs, anem creixent i com a conseqüència hem de prendre consciència dels nostres actes, hem de fer-nos càrreg de les nostres accions.

Sembla que ser grans sigui la nostra meta, i que l'edat en la que vivim mai sigui l'adequada ni la que desitgem, sempre volem més i més, esperem rebre sense donar res, però què ens pensem? Sabem què és créixer, tot el que comporta, tot el que vol dir?

Potser mai ens hem parat a pensar que la vida no és tan llarga i que el temps no és etern, que la maduresa se'ns atansa i hem de créixer, creixerem i llavors? Llavors mirarem enrere i voldrem tornar, però serà massa tard, ens mirarem i veurem el que sempre haviem pensat i imaginat, ho veurem, realment és això?

Ni tan sols hem arribat a prendre decisions que dirigeixin la nostra vida, encara no hem trobat el camí, simplement som observadors que comencen a prendre part de la història, i per ser com volem ser, per ser nosaltres i no una sombra del que hauriem pogut ser, hem d'aprendre que el que fem dependrà de nosaltres, les coses, fins ara, han sigut fàcils, però ara ens ho hem de guanyar, hem de conèixer l'esforç, hem de saber que no estem sols i que de vegades, necessitarem ajuda, l'hem de demanar. Serà llavors, quan tinguem aquella sensació, aquell sentiment, de que no som nosaltres els més importants, quan els nostres pensaments no pensin només en nosaltres, aleshores, madurarem.   

Fins que no entenguem la paraula esforç, fins que no sapiguem el que és lluitar per una cosa que tothom considera tonteria i sense valor i malgrat tot lluitem i caiguem i en aixequem per tornar a caure i no perdem la fe en el nostre objectiu i després d'haver rigut, plorat, patit, il·lusionat, després de tot aconseguim una petita part del que haviem somiat i siguem feliços pel camí recorregut, i veiem realment els que han estat al nostre costat, i apreciem les petites coses i el dia a dia com el més preuat dels nostres tresors, fins que no ens comformem i fins que no reivindiquem quan cal, fins aquell moment, no sabrem el que és la vida, i no haurem descobert que els que tenim al costat, els que fins ara hi han estat, i els que no t'han fallat, aquests i els que estan per venir, són la clau de la nostra vida. 

Carla Mössinger.

  

Filofoto

Tot i ser grans, aquests senyors, aprofiten qualsevol moment per fer música, amb quatre instruments i cuatre cadires de casa. A Cuba, a moltes cantonades et trobes gent tocant i cantant, perquè en part necessiten els diners ja que viuen en una societat on les possibilitats de viure bé són molt baixes perquè els salaris no dónen per tot el que es necessita, però aquesta gent és feliç així. En comptes de passar-se el dia queixant-se com segurament fariem nosaltres si ens faltés el mòbil o no tinguessim prous diners per la gasolina del cotxe, ells aprofiten i disfruten del que tenen fàcilment, la companyia d'uns i altres i la música, que alegra en el moments difícils i fa treure l'energia a qualsevol. M'agradaria que en la nostra societat la gent pogués disfrutar dels petits detalls tal i com fan ells, sense donar tanta importància a les coses materials i així sent més feliços amb menys coses.

Aitana Ayet

Gràcies a nosaltres (Filofoto)

És prou poderosa una foto com per fer-nos pensar? La resposta és que sí, una foto ens pot canviar la manera de percebre i entendre les coses del nostre entorn. He escollit aquesta foto perquè penso que dóna molt de joc, és la cara oposada, la cara que ningú es mira d'una realitat que és la nostra. D'una realitat que comprèn els concursos de fotografia, o la fotografia en si. Reconec que m'agrada moltíssim aquest art, i que a tots ens agrada veure una fotografia bona, per això existeixen els premis pulitzer (entre altres) que dónen una quantitat considerable de diners al guanyador i al mateix temps contribueixen a la difusió de la fotografia. La pregunta és...què passa amb la gent que és fotografiada? Aquella gent la vida dels quals, normalment, és un malson. La moda de fer fotos a gent desgraciada, a guerres, a moments esgarrifosos ha provocat una invasió a tots els concursos de fotografia i a la estètica de la bona fotografia. Davant d'això hi ha un conflicte moral brutal: fem fotos a gent desgraciada, que probablement mai podrà ser com som nosaltres i al mateix temps ens enriquim i ens fem famosos gràcies a ells. Davant d'això, un parell d'indigents d'una ciutat van decidir revolucionar aquest àmbit, difonent la pregunta a través del medi que ells mateixos denunciaven. "Gràcies a nosaltres, un director artístic ha doblat el seu sou"

Què en pensem? Quina és la nostra filosofia davant d'això? 

Per tots aquests motius, aquesta és la meva filofoto.

Clàudia Codina

FILOFOTO

PROBLEMES?

Aquesta imatge és una fotografia del barri més pobre, “Las Cañitas”, de Santo Domingo, República Dominicana.

La única preocupació de tota la gent que viu aquí és poder sobreviure al dia a dia, que quan puja el riu l’aigua no se’ls hi endugui la casa i hagin de tornar a buscar material per construir-ne una de nova, o poder aconseguir alguna cosa de menjar i compartir-ho amb tothom qui ho necessiti.
Però perquè sembla que nosaltres tenim els mateixos o més problemes que tota aquesta gent?

Si que és veritat que aquí també hi ha problemes, un d’ells la famosa crisi, i si que es veritat que problema important, però també hi ha moltes vegades que sembla que siguem nosaltres mateixos que ens els busquem.

Perquè no podem estar mai contents amb el que tenim i ser feliços tal i com estem i sempre hem de buscar una cosa o altra?


Cristina Grané